Nova cafeteria amb l'entrada accessible a Granollers

Avui he quedat gratament sorpresa quan he vist la remodelació que fan a la cafeteria del carrer de Girona de Granollers a l’alçada del núm. 4

Estan enrasant la rampa al terra!!!!!! Veieu la fotografia

Felicitats als tècnics i al propietari/a

Des d’aquí els hi donem les gràcies i esperem visitar-la tan aviat com estigui enllestida!

Diari escrit des de l’escúter: valen més quatre ulls que dos

Avui al matí, que feia un solet benèvol, he sortit tota decidida anar a comprar a les paradetes de la fira de Nadal que cada any es posen a la Porxada.
La Porxada de Granollers, està envoltada d’un graó però, vet aquí, que està enrasada al terra en un dels seus vèrtex.

Tots els que tenim problemes de mobilitat, ho sabem i l’hem fet el nostre lloc habitual d’entrada. Avui però, els organitzadors de la fira, s’han oblidat de deixar-hi un pas per a nosaltres.

Un suspens pels organitzadors? O pels de la brigada? Vosaltres valoreu la fotografia.
El cas és que, de nou avui, jo he fet una compra frustrada.

Espero que l’any que ve recordin la frase aquella tan famosa: valen més quatre ulls que dos i pensin que som una bona colla que també ens agrada anar a veure les paradetes i que també recordin que existeix el treball en equip i que dins l'equip hi pot haver una persona sensibilitzada en el tema.

No es pot canviar tot en un dia...

Es certa aquesta frase però, si procurem que les obres es facin ben fetes des d'un bon començament tot anirà millor.

..................

No deixeu de fer.., o de no anar... Penseu que demanar ajuda no és una vegonya.

Tinc records de petita ajudant a alguna persona gran a creuar la vorera, a baixar de la vorera si venia alguna persona amb un cotxet, etc.
Hi havien unes petites normes per circular a peu per la vorera, les recordeu? A mi me les van ensenyar a casa.

Actualment tot va “campi qui pugui”! En voreres estretes, com algunes del meu poble, hi preval la llei del més fort, i evidentment el més fort mai és una persona amb problemes de deambulació.
Molts cops he pensat de fer un manual de supervivència per a persones amb discapacitat física. No creieu, que si se’m posa al cap...

Amb els anys una aprèn a obrir la boca i demanar ajuda si cal, cosa impensable a la joventut, quan hi ha tanta feina en demostrar el que vals i que ho pots tot.
Sort que ara fa temps que no he de demostrar res, i si em cal demano la mà per pujar o baixar un graó molt alt o per creuar un carrer ample un dia de fort vent.

Penseu que a la vorera no momes hi caminem els coixos, també hi ha els avís i les persones invidents...

Comunidad virtual para la promoción de la igualdad de oportunidades de las personas con discapacidad



Avui he assistit a una reunió informal a la seu d’ECOM sobre el web Disgital. Un portal que ja porta un petit temps en funcionament però que encara està en la seva primera fase de difusió.
La presentació oficial de Disgital es va fer el passat 6 de novembre a Barcelona, i a la que sentin-t’ho molt no vaig poder assistir.

El seu funcionament, és ara per ara, d’àmbit nacional. L’entusiasme dels coordinadors de la Fundació Pere Tarrés que han vingut a explicar-nos el projecte és d’admirar i contagiós. Ens han dut a fer un petit recorregut pels diferents apartats del web, i una cosa molt d’agrair: s’han apuntat els nostres suggeriments!

Crec que millor que qualsevol explicació que jo us pugui donar sobre els seus objectius els podreu vosaltres mateixos descobrir visitant l’espai i, perquè no, si us pica la curiositat, fent-vos usuaris registrats.

Us deixo l’enllaç.

De moment el que necessita l’espai és col·laboració i interès per part de tots, per tal que projecte tingui vida i es pugui anar ampliant cada cop més amb l’ajut de tothom.

Gràcies per convidar-nos a la reunió.

Una molt bona nota a la papereria i llibreria Compàs de Cardedeu


Veieu vosaltres mateixos la fotografia de la nova ubicació de la llibreria Compàs de Cardedeu.
Hi han dissenyat una rampa d’accés a consciència, amb un marbre buixardat per a no relliscar, sense voravius i enrasada al terra.


Sembla que alguns comerços ja compten amb els ciutadans que som usuaris d'ajudes tècniques i, no només per complir la normativa.

Chapeau, Compàs!

la IV Jornada tècnica d'accessibilitat a Barcelona: ponències



La Marga B., una amiga nostra que segueix el bloc, ens ha enviat un enllaç amb la publicació de les ponències que es van presentar a la IV Jornada tècnica d'accessibilitat, celebrada el passat 18 de novembre al CCCB. Barcelona
Si us interessa podeu descarregar-vos-les des d’aquest enllaç, les ponències en format pdf.
Gràcies Marga per la teva col•laboració

Dona, feina, discapacitat física i accessibilitat



D’haver nascut dona n’estic orgullosa, de ser discapacitada física francament hagués preferit no ser-ho. Quan reflexiono em pregunto si tot hauria estat millor sense aquest handicap. I em dic que no ho sé, potser no seria com sóc ara. Això sí, si pogués tornar a néixer diria: discapacitat mai més!
Una es pot preguntar moltes coses, i es pot acceptar tal com és però, mai s’ha de mentir a si mateixa.

Discapacitat física i dona és senyal d’eterna superació, de molt d’esforç, de qualsevol cosa multiplicada per un exponent que a vegades pot ser molt alt. De cap de les maneres vull entrar dins una guerra de sexes. Res més lluny però, no podem negar que la dona té sempre el rol més gran (família, tasques de la llar...) que la majoria del homes. Hi deixo el tema aquí tancat.

Si creiem que actualment amb una discapacitat física és difícil accedir al món laboral, doncs, creieu-me que ho era molt més fa gairebé trenta anys enrere ─sembla molt de temps però, és només una bufada─.

Quan anaves porta per porta a cercar feina et miraven de cap a peus deixant-te clavats els ulls a les cames.
Costava temps oblidar aquella mirada grisa, que sobresortia pel damunt de les ulleres de mitja lluna que portava el funcionari, quan li anaves a deixar el currículum. Amb el cap cot marxaves després d’entregar els papers com si t’hagués de perdonar la vida.

Eren temps que calia amagar tant com es podia la discapacitat física, maquillar el caminar i baixar les faldilles fins el punt just que dissimulés la mancança o coixesa. Això, les que teníem la sort de caminar més o menys, les que duien ajudes del tipus cadira de rodes o crossa, no sé pas com s’ho devien fer.

L’astúcia s’avivava i algunes de nosaltres teníem les nostres tècniques: estudiàvem primer el camí, procuràvem entrar als lloc junt amb altra gent i preferíem parlar per les guixetes per on el funcionari veia només part de la persona.

─Alguna cosa per al·legar? Et deia el treballador del departament de personal al deixar el currículum, i tu deies:

──No!, a veu baixa i amb un rau-rau per dins

Un cop i, dos i tres. Una empresa i, dues i tres... I res, no et cridaven i no entenies perquè doncs t’havies assabentat que la feina li havien donat a una altra persona molt menys capacitada pel lloc al que tu concursaves...

Callaves, no hi havia una altra opció, perquè si protestaves et deien que a la propera ja no tindries opció. Valia més no dir res i esperar a la propera convocatòria si havies optat per una feina pública.

Sóc conscient que les coses han de millorar i molt encara per al nostre col·lectiu però, vull donar les gràcies a tots aquells que em van precedir per haver estat treballant per a nosaltres, sobretot perquè tinguéssim llocs de treball millors que els seus. Jo era molt jove però, els recordo fent manifestacions al mig de la Plaça Catalunya demanant un treball digne i uns llocs més accessibles.

Ara sóc jo la que intento posar el meu granet de sorra pensant que potser algun dia servirà pels que venen al meu darrera. No m’assec a cap plaça però intento sensibilitzar al que em llegeix perquè crec que no ens podem acomodar, darrera nostra vindran potser uns que pensaran en nosaltres i el que hem fet. De totes maneres veure com treballa la gent de la federació ECOM i l’associació APPCAT, MIFAS, ADFO o MASBA a les que els hi vaig seguint les activitats em dóna tranquil·litat.

Malauradament la discapacitat física no desapareixerà mai (per problemes de salut, per accident, per vellesa..) i si tots, tant no discapacitats físics com discapacitats físics en som conscients, de ben segur tot canviarà i realment llavors tothom estarà integrat.

Cal recordar aquella cançó que diu: las obras quedan i la gente se va...

Si llegeixes això i ets arquitecte, tècnic en construcció, dissenyador, constructor, persona sensibilitzada o no amb el tema, espero que al menys l’escrit et faci reflexionar i pensis una mica en nosaltres. T’estarem molt agraïts.


Aquest escrit està dedicat a la Judith, una dona amb un cor molt gran, que un dia em va dir que perquè no escrivia algun post sobre aquest tema.

Descomptes i vagons de l’AVE no són accessibles per als discapacitats


Notícia del DIARI 20' edició Barcelona (el dibuix no, eh!)

Tot i la propaganda que s'ha fet de l'AVE com a transport accessible, els usuaris amb discapacitat van denunciar ahir que, en la pràctica, els vagons no estan ben adaptats i que ni tan sols poden accedir als descomptes oferts a la resta de viatgers...

Una obra nova! De ben segur deu ser perquè han pensat en una oferta millor.

Ave, ave, ave Maria...