Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris accessibilitat una assignatura pendent. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris accessibilitat una assignatura pendent. Mostrar tots els missatges

Un pas enrera: Travessia de les Voltes de Sant Feliu de Guixols


Avui llegint el diari electrònic infoguixols.cat hi he vist a la secció d’opinions un escrit signat per Eva Moreno que m’ha cridat ràpidament l’atenció.


Què els hi costava fer una rampa?

Eva Moreno

Vull manifestar la meva queixa com a mare i ciutadana de Sant Feliu. Ara que s’han acabat les obres d’arranjament dels accessos a la Plaça del Mercat des de l'Avinguda Juli Garreta, a ningú de l'Ajuntament s’ha aturat a pensar ni que sigui per un moment en les nombroses mares amb cotxets, en les persones grans i els discapacitats?. Què els hi costava fer una rampa ja que feien les escales noves?. En fi...


Així, que de de bon matí, quan he anat al mercat, m’hi he acostat per fer unes fotografies per deixar-ne constància al bloc.


Particularment agraeixo a la senyora Eva Moreno el fet de que es decidís a publicar la seva opinió, i m’agradaria dir que en aquest “En fi...” del final, potser canviaria de sentit si cadascú de nosaltres fes el mateix que ha fet ella i en deixés constància escrita.

Sempre ho dic, no es tracta de criticar, sinó d’opinar constructivament perquè els dissenyadors urbans es sensibilitzin una mica més.


Espero de tot cor, que el seu escrit i el meu serveixin per canviar el sentit d'aquest “en fi...” i puguem veure ben aviat l'accés canviat, això, voldrà dir que l’opinió dels ciutadans també compte.


Què tal una rampa al mig amb unes baranes?


Aquesta altra fotografia és del carrer Estret, on també hi fan les obres. No sé si hi ha previst fer cap rampa. Ho he preguntat als operaris i no m'ho han sabut dir...

Vull comentar, que Sant Feliu treballa per l'accessibilitat, lent però va fent perquè pel centre s'hi pot caminar bé; pels carrers secundaris, ja és una altre tema...





L’odissea d’anar a peu pel carrer Bisbe Grivé de Granollers


Volia posar per títol: L’odissea d’anar a peu coix pel carrer de Bisbe Grivé de Granollers però, he pensat que potser algú sense cap limitació física no l'hagués agafat com a metàfora sinó literalment...

Baixant pel costat dret de la vorera de l’avinguda Sant Esteve, una mica més avall de l’Escola Pia, a la dreta hi ha el carrer de Bisbe Grivé.
El primer entrebanc ja es troba al girar la cantonada perquè la rampa per creuar el carrer, fa una baixada tant pronunciada que gairebé fa perdre l’estabilitat si tens algun problema de deambulació. Un cop t’has situat a la vorera del carrer Grivé, encara has d’anar més a poc a poc perquè el terra té bastants desperfectes i, a la que et descuides o, rellisques per les llavors aixafades que cauen d’uns arbres, no podats des de temps immemorables o, t’entrebanques amb alguna rajola mig aixecada.

Després de superat aquest primer tram et trobes davant d’una altra rampa de cantonada, igual o pitjor que la primera amb una pendent tant exagerada que et fa perdre el centre de la gravetat si no vas acompanyat d’alguna ajuda tècnica.
A mi m’ha tocat baixar la vorera abans d’arribar-hi i he tingut que vorejar dos contenidors i fer un tros del camí per la calçada per creuar fins l’altra vorera.
Un cop creuat el carrer de Sant Josep de Calasanç sembla que millora el trajecte però, al arribar a la carretera principal, la d'Alfons IV, s’ha de tornar a salvar una altra gran rampa per no tombar-te.

Realment aquestes rampes fan pena i vull pensar que quan les van fer no va ser només per cobrir-se les esquenes sinó per ignorància del que feien.
He d’esbrinar quants anys fa que està fet tot això i també fer-ne fotografies.

Jo, poca cosa hi puc fer a part de deixar-vos aquí la meva experiència, només dir-vos que si teniu pensat anar a fer aquest trajecte val més que en cerqueu un de més accessible sinó és que voleu fer esport d’aventura.

Per a mi ha estat un verdader calvari caminar-hi per aquest carrer. No em puc imaginar com fer-lo amb un escúter sense por a tombar-se.

Pas de vianants/Pas de zebra

Alerta si plou!

Si ets una persona que fa poc que utilitza algun tipus ajuda tècnica, com pot ser un bastó o una crossa. Vigila si has de creuar un pas zebra i plou.

Si ets una persona de la tercera edat i/o tens dificultat al caminar. També vigila!

La majoria dels passos de vianants encara (i, dic encara, perquè em van dir que segons a on ja ho tenien en conte i feien servir un altre tipus de pintura) no estan tots pintats amb pintura antilliscant i quan plou rellisquen.

Quan hi passeu feu-ho molt a poc a poc i vigilant quan us recolzeu al bastó.

Rampa amb trampa en obra nova

Vull dir-vos que avui he quedat bocabadada quan he anat a esmorzar a una cafeteria de La Roca que fa quatre dies que han obert.

Quan te la mires de lluny veus que té una rampa d’accés però, quan t’hi acostes veus la trampa. Per pujar la rampa hi ha un graó d’uns 12 centímetres aproximadament (no duia la cinta mètrica). Un cop has accedit a la rampa, i quan ja gairebé ets a dalt, et sorprèn un altre graó també de 12 centímetres molt a prop de la porta.

Aquí no acaba la cosa, perquè quan has obert la porta de vidre, gairebé topes amb una màquina escura butxaques que deixa un pas mínim per passar (ho he vist per les maniobres que ha tingut que fer una clienta que portava un cotxet de nens).

Què voleu que us digui? Al meu entendre només hi mancava un lletreret junt amb el dret d’admissió que digués: “cadires de rodes, No!”

A mi ja m’hi han vist prou, el més curiós és que està just al davant de l’Ajuntament.

Quina poca sensibilització! De qui?..

"Diálogo para sordos"



Gairebé sempre que parlo amb alguna persona sobre l’accessibilitat de la comunicació, surt el tema dels sords i el llenguatge de signes. L’associació o tàndem és inevitable per a la majoria dels terrícoles desconeixedors de que hi ha molts tipus de comunicació.

Fins i tot podeu veure-ho en la premsa llegint els escrits que hi ha en aquests blocs de treball sobre barreres auditives.

Aquí hi teniu un l’enllaç i aquí l'altre

Granollers "mon amour"


Després d’uns mesos de contactar i d’intercanviar experiències amb gent que també està sensibilitzada en el tema de l’accessibilitat, i sobretot després de visitar ciutats properes o no, a la nostra, dic amb cert orgull que Granollers, tot i que li queda molt per millorar és una de les ciutats que he vist, que més es preocupa i treballa per aquest tema.

Ara que no s’hi adormin quan llegeixin aquest escrit, perquè seguirem fent ruta assenyalant els llocs per a millorar i evidentment elogiant aquells que compten amb nosaltres.

És curiós veure, que en el temps que estem, encara molts professionals urbanístics tenen aquesta assignatura pendent. Ara que dic això, us remeto a un escrit que vaig fer temps enrere sobre “aquesta assignatura” i les seves possibles solucions. Us deixo l’enllaç.


Nova cafeteria amb l'entrada accessible a Granollers

Avui he quedat gratament sorpresa quan he vist la remodelació que fan a la cafeteria del carrer de Girona de Granollers a l’alçada del núm. 4

Estan enrasant la rampa al terra!!!!!! Veieu la fotografia

Felicitats als tècnics i al propietari/a

Des d’aquí els hi donem les gràcies i esperem visitar-la tan aviat com estigui enllestida!

Diari escrit des de l’escúter: valen més quatre ulls que dos

Avui al matí, que feia un solet benèvol, he sortit tota decidida anar a comprar a les paradetes de la fira de Nadal que cada any es posen a la Porxada.
La Porxada de Granollers, està envoltada d’un graó però, vet aquí, que està enrasada al terra en un dels seus vèrtex.

Tots els que tenim problemes de mobilitat, ho sabem i l’hem fet el nostre lloc habitual d’entrada. Avui però, els organitzadors de la fira, s’han oblidat de deixar-hi un pas per a nosaltres.

Un suspens pels organitzadors? O pels de la brigada? Vosaltres valoreu la fotografia.
El cas és que, de nou avui, jo he fet una compra frustrada.

Espero que l’any que ve recordin la frase aquella tan famosa: valen més quatre ulls que dos i pensin que som una bona colla que també ens agrada anar a veure les paradetes i que també recordin que existeix el treball en equip i que dins l'equip hi pot haver una persona sensibilitzada en el tema.

Una molt bona nota a la papereria i llibreria Compàs de Cardedeu


Veieu vosaltres mateixos la fotografia de la nova ubicació de la llibreria Compàs de Cardedeu.
Hi han dissenyat una rampa d’accés a consciència, amb un marbre buixardat per a no relliscar, sense voravius i enrasada al terra.


Sembla que alguns comerços ja compten amb els ciutadans que som usuaris d'ajudes tècniques i, no només per complir la normativa.

Chapeau, Compàs!

la IV Jornada tècnica d'accessibilitat a Barcelona: ponències



La Marga B., una amiga nostra que segueix el bloc, ens ha enviat un enllaç amb la publicació de les ponències que es van presentar a la IV Jornada tècnica d'accessibilitat, celebrada el passat 18 de novembre al CCCB. Barcelona
Si us interessa podeu descarregar-vos-les des d’aquest enllaç, les ponències en format pdf.
Gràcies Marga per la teva col•laboració

Dona, feina, discapacitat física i accessibilitat



D’haver nascut dona n’estic orgullosa, de ser discapacitada física francament hagués preferit no ser-ho. Quan reflexiono em pregunto si tot hauria estat millor sense aquest handicap. I em dic que no ho sé, potser no seria com sóc ara. Això sí, si pogués tornar a néixer diria: discapacitat mai més!
Una es pot preguntar moltes coses, i es pot acceptar tal com és però, mai s’ha de mentir a si mateixa.

Discapacitat física i dona és senyal d’eterna superació, de molt d’esforç, de qualsevol cosa multiplicada per un exponent que a vegades pot ser molt alt. De cap de les maneres vull entrar dins una guerra de sexes. Res més lluny però, no podem negar que la dona té sempre el rol més gran (família, tasques de la llar...) que la majoria del homes. Hi deixo el tema aquí tancat.

Si creiem que actualment amb una discapacitat física és difícil accedir al món laboral, doncs, creieu-me que ho era molt més fa gairebé trenta anys enrere ─sembla molt de temps però, és només una bufada─.

Quan anaves porta per porta a cercar feina et miraven de cap a peus deixant-te clavats els ulls a les cames.
Costava temps oblidar aquella mirada grisa, que sobresortia pel damunt de les ulleres de mitja lluna que portava el funcionari, quan li anaves a deixar el currículum. Amb el cap cot marxaves després d’entregar els papers com si t’hagués de perdonar la vida.

Eren temps que calia amagar tant com es podia la discapacitat física, maquillar el caminar i baixar les faldilles fins el punt just que dissimulés la mancança o coixesa. Això, les que teníem la sort de caminar més o menys, les que duien ajudes del tipus cadira de rodes o crossa, no sé pas com s’ho devien fer.

L’astúcia s’avivava i algunes de nosaltres teníem les nostres tècniques: estudiàvem primer el camí, procuràvem entrar als lloc junt amb altra gent i preferíem parlar per les guixetes per on el funcionari veia només part de la persona.

─Alguna cosa per al·legar? Et deia el treballador del departament de personal al deixar el currículum, i tu deies:

──No!, a veu baixa i amb un rau-rau per dins

Un cop i, dos i tres. Una empresa i, dues i tres... I res, no et cridaven i no entenies perquè doncs t’havies assabentat que la feina li havien donat a una altra persona molt menys capacitada pel lloc al que tu concursaves...

Callaves, no hi havia una altra opció, perquè si protestaves et deien que a la propera ja no tindries opció. Valia més no dir res i esperar a la propera convocatòria si havies optat per una feina pública.

Sóc conscient que les coses han de millorar i molt encara per al nostre col·lectiu però, vull donar les gràcies a tots aquells que em van precedir per haver estat treballant per a nosaltres, sobretot perquè tinguéssim llocs de treball millors que els seus. Jo era molt jove però, els recordo fent manifestacions al mig de la Plaça Catalunya demanant un treball digne i uns llocs més accessibles.

Ara sóc jo la que intento posar el meu granet de sorra pensant que potser algun dia servirà pels que venen al meu darrera. No m’assec a cap plaça però intento sensibilitzar al que em llegeix perquè crec que no ens podem acomodar, darrera nostra vindran potser uns que pensaran en nosaltres i el que hem fet. De totes maneres veure com treballa la gent de la federació ECOM i l’associació APPCAT, MIFAS, ADFO o MASBA a les que els hi vaig seguint les activitats em dóna tranquil·litat.

Malauradament la discapacitat física no desapareixerà mai (per problemes de salut, per accident, per vellesa..) i si tots, tant no discapacitats físics com discapacitats físics en som conscients, de ben segur tot canviarà i realment llavors tothom estarà integrat.

Cal recordar aquella cançó que diu: las obras quedan i la gente se va...

Si llegeixes això i ets arquitecte, tècnic en construcció, dissenyador, constructor, persona sensibilitzada o no amb el tema, espero que al menys l’escrit et faci reflexionar i pensis una mica en nosaltres. T’estarem molt agraïts.


Aquest escrit està dedicat a la Judith, una dona amb un cor molt gran, que un dia em va dir que perquè no escrivia algun post sobre aquest tema.

Descomptes i vagons de l’AVE no són accessibles per als discapacitats


Notícia del DIARI 20' edició Barcelona (el dibuix no, eh!)

Tot i la propaganda que s'ha fet de l'AVE com a transport accessible, els usuaris amb discapacitat van denunciar ahir que, en la pràctica, els vagons no estan ben adaptats i que ni tan sols poden accedir als descomptes oferts a la resta de viatgers...

Una obra nova! De ben segur deu ser perquè han pensat en una oferta millor.

Ave, ave, ave Maria...


Identificació d'icones per a sords

No us penseu que m’ha estat fàcil la recerca d’icones per a diferenciar el tipus de pèrdua auditiva i el significat de cadascuna.

Us penjo aquests de moment per a més informació podeu adreçar-vos a ACAPPS (Associació Catalana per a la promoció de persones sordes) que de ben segur us atendran molt bé.





Aquest és el símbol que més coneixem i que defineix al col·lectiu de sords en general però, no és pas l’únic.












Aquest és el símbol que indica que la sala està equipada amb un anell magnètic.





Aquest altre símbol és el que indica que hi haurà traducció simultània amb el llengua de signes.









Si us hi fixeu a un costat de la pantalla de la televisió hi surt una icona d'una
orella petita que indica que el programa serà subtitulat amb transcripció de text. Per ara la TV3 és l’emissora que més programes té subtitulats.

A vegades segons a qui va dirigida la subtitulació i, si només la fan per a donar suport a les persones sordes que fan servir el llenguatge dels signes, una gran part dels sords postlocutius (que son aquells que s'han tornat sords després d'haver après a parlar degut a traumatismes o altres patologies o que amb l'edat perden oida...) ells, que no són usuaris de la llegua de signes, es queden llavors sense poder accedir a la totalitat de la informació, perquè només apareix una part del text.

Cal tenir-ho en compte per no treure les barreres a uns i posar-les a uns altres.


Encara hi ha molta feina a fer. En el proper post escriuré la llista de sales i espais que disposen ja d'anell magnètic per a usuaris de pròtesi auditiva o implant coclear.

Espero que la informació us sigui d'utilitat i us prego que si teniu cap més informació la compartiu al bloc i em corregiu si cal.

Diari a peu: velocitat 30



Avui fa bon dia i he anat a passejar pel sol a peu. Per aquelles casualitats duia la màquina de retratar i al passar per un dels carrers que des de fa uns dies l’ajuntament està pintant per tal de limitar la velocitat a 30 quilòmetres per hora, n’he fet la fotografia.

L’ajuntament vol tenir enllestit el tema de les bicicletes pel mes de gener de 2009 i en alguns dels carrers de Granollers ja si pot veure el “baden” i/o la pintada amb el límit de velocitat.

L’objectiu d’aquesta mesura és garantir la circulació per aquests carrers de bicicletes amb seguretat (de la bona convivència entre conductors de cotxes i bicicletes dependrà l’èxit).

De moment us penjo la fotografia perquè l’aneu coneixent. Més endavant quan s’implanti el projecte, anirem a fer un tomb i a provar la ruta.
Això té bona pinta!

Entre tots ho farem tot...



Totes les obres tan públiques com privades necessiten un manteniment, és per això que per les públiques cada ajuntament té els seus tècnics i serveis però, les ciutats van creixent i a ells els resulta gairebé impossible poder detectar totes les anomalies aviat.

Crec que som nosaltres mateixos, els usuaris, que amb la nostra col·laboració, podem ajudar comunicant-t’ho quan detectem alguna obra malmesa i que creiem pot desembocar en un perill.

Cada ajuntament té un departament d’accessibilitat i mobilitat. En el meu ajuntament sempre m’han atès molt bé quan els he enviat una fotografia d’algun lloc que m’ha semblat perillós o que ha de millorar.

Per què no us poseu en contacte amb el vostre ajuntament i contacteu amb les persones que ho porten i els oferir la vostra ajuda?

Crec que pot ser interessant, no hi podeu perdre res. L’educació és la més bona presentació. Si us diuen que no cal, sempre podeu enviar les fotos aquí al bloc i les penjarem.

Tot ajuda, no?

MASBA



Vaig conèixer l’associació MASBA aquest estiu. Un dia em van convidar a una reunió on vaig conèixer part dels seus associats i el seu petit racó situat al barri Cerdanyola de Mataró. Son una associació jove però, pel que es veu plena gent molt treballadora.

Us faig l’enllaç a la seva pàgina que cada cop hi tenen informació més interessant. Al seu web també podreu llegir-hi més detalls sobre la Mostra d’entitats a Mataró on ells hi tindran un espai.


Història d'una piscina


Fa uns dies vaig a la piscina, una de les millors que he provat.

Aquesta piscina té un accés especial per entrar les persones amb mobilitat reduïda. El vestidor en conjunt està bé, però no hi ha cap dutxa petita amb alguna barra per poder-s’hi agafar. Així que m’eixugo, em vesteixo i a casa em dutxo amb tranquil·litat i seguretat.

A la piscina petita, la que l’aigua t’arriba una mica més a munt de la panxa, per un costat s’hi pot baixar i pujar per una rampa. A l’altre, hi ha unes escales que també son bones, però la barana queda curta i tres graons queden sense protecció leteral. Just al sota d’aquesta barana hi ha bombolles i es fa difícil endevinar que encara queden escales quan ha acabat la barana. Vaig tenir sort el primer dia, uns amics em van advertir.

La bona voluntat dels que l’ha dissenyada s’hi veu i l’amabilitat del personal fan que per a mi sigui una cosa magnífica poder-hi anar. Allà em relaxo i puc fer moviments a l’aigua sense cansar-me, cosa que no podria fer fora d'ella. També posar-me en algun d’aquests xorrets calents que t’estoven el músculs i que surten pels costats enrajolats. Al fons cau l’aigua d’unes dutxes amb molta més pressió per aquell que vol tractar-se les cervicals.

Tots aquest petits inconvenients de segur amb el temps s’arreglaran, però sempre et queda aquell dubte i em pregunto si no serà que dins el col·lectiu de persones amb mobilitat reduïda no hi ha enginyers o tècnics? O potser és que aquest col·lectiu no s’assessora o incorpora al seu equip alguna d’aquestes persones enteses?

Potser un equip multidisciplinari evitaria fer i desfer la feina.

Sé de bona tinta que la gent amb mobilitat reduïda està ben preparada i segur que de voluntaris no en faltarien.

Diari escrit des de l'escúter: compra frustada


No tinc fotografia però la faré. L’altre dia, em va venir de gust menjar una mica de carn i vaig pensar en provar d’anar a comprar sola amb l’escúter.

El supermercat que em va semblar més proper des d’on estava, va ser el de Caprabo del carrer de Joan Prim de Granollers. A peu hi havia anat temps enrere, quan encara no em costava tant caminar i, sabia que no era accessible perquè hi ha un bon graó a l’entrada. Vaig pensar que provaria d’entrar pel carrer de Francesc Tarafa, on la vorera està un pel aixafada.

Quan vaig ser allà, em vaig adonar que no podia pujar la vorera asseguda a l’escúter; vaig baixar i amb molt d’esforç vaig poder enfilar-li. Tot seguit vaig entrar al supermercat.
La meva frustració va venir quan vaig veure que el lloc per on havia d’entrar estava ocupat per un munt de caixes plenes de productes. Les persones que estaven fent cua per pagar, em van voler ajudar perquè pogués passar pel mig, però va ser impossible perquè era molt estret el pas. Ells mateixos, em van dir que aquell pas estava pler habitualment.

Sé però, que si m'hagués esperat un dels treballadors hagués vingut a ajudar-me però vaig quedar parada i amb una gran decepció que vaig girar com vaig poder i vaig marxar sense comprar. Aquell dia no vaig tenir ganes d’anar enlloc més.

De positiu diré que normalment compro a Caprabo, però el de l'Avinguda Sant Julià. Té molt bon accés però em para molt lluny de casa. Tenen fins i tot un carret especial per acoplar a les cadires de rodes.

No sé que fer, si escriure a Caprabo des del seu web o deixar-ho passar...
Em costa molt queixar-me, però amb l’edat vaig perdent aquella por de molestar. No sé si m’explico. En fi, no sé que faré.

Un escúter al carrer

Des d’aquest estiu pels meus desplaçaments llargs em veig obligada a fer servir un escúter elèctric. No és un escúter gaire habitual, en podríem dir clarament tricicle elèctric perquè tant la forma com les rodes ens recorden els tricicles de quan érem nens.

M’hi trobo bé, em permet moure’m per llocs que feia molt de temps no podia anar si no m’hi acostaven amb el cotxe. Ara torno a ser bastant independent, puc permetre’m anar de compres sense patir, badar mirant edificis...

Dur l’escúter té les seves pegues, com tot; hi ha voreres bones però n’hi ha moltes de dolentes. Algunes de les rampes semblen dissenyades per persones sense cap sensibilitat. Els ajuntaments diuen que no hi ha pressupost per arreglar tants desperfectes i, ho entenc, però el que no entenc és com les obres noves es fan malament. Han de fer i desfer les obres moltes vegades. No hi ha supervisors?

Sabeu la diferència que hi ha entre una rampa enrasada al terra i una altra amb dos centímetres o més d’alçada? Doncs us ho diré: entre una i altra hi ha un sotrac a l’esquena. Una esquena que molts cops ja està malmesa i que durant el trajecte en rep molts de cops.

Sabíeu que els escúters que jo sàpiga no porten amortidors?

LLegit a EL PERIODICO


Foto: FERRAN NADEU (El Periodico)

No us perdeu l'article d'avui al diari EL PERIODICO

Titulars sobre accessibilitat de RENFE

- Els viatgers pateixen per accedir als combois més nous de Renfe

- Els passatgers han de salvar una altura de més de 50 centímetres a l'estació de Passeig de Gràcia