Un escúter al carrer

Des d’aquest estiu pels meus desplaçaments llargs em veig obligada a fer servir un escúter elèctric. No és un escúter gaire habitual, en podríem dir clarament tricicle elèctric perquè tant la forma com les rodes ens recorden els tricicles de quan érem nens.

M’hi trobo bé, em permet moure’m per llocs que feia molt de temps no podia anar si no m’hi acostaven amb el cotxe. Ara torno a ser bastant independent, puc permetre’m anar de compres sense patir, badar mirant edificis...

Dur l’escúter té les seves pegues, com tot; hi ha voreres bones però n’hi ha moltes de dolentes. Algunes de les rampes semblen dissenyades per persones sense cap sensibilitat. Els ajuntaments diuen que no hi ha pressupost per arreglar tants desperfectes i, ho entenc, però el que no entenc és com les obres noves es fan malament. Han de fer i desfer les obres moltes vegades. No hi ha supervisors?

Sabeu la diferència que hi ha entre una rampa enrasada al terra i una altra amb dos centímetres o més d’alçada? Doncs us ho diré: entre una i altra hi ha un sotrac a l’esquena. Una esquena que molts cops ja està malmesa i que durant el trajecte en rep molts de cops.

Sabíeu que els escúters que jo sàpiga no porten amortidors?