Apunt al comentari de l'Anna

L’altre dia vaig fer un apunt sobre les Barreres invisibles i avui l’Anna ha tingut l’amabilitat de fer un comentari que val la pena que li dediqui una entrada en exclusiva.

Primer vull fer aquesta petita reflexió:

Avui en dia que una gran majoria de dibuixos animats són monstres que persegueixen, maten... Què en els videojocs s’hi veu sang i fetge, decapitacions, tortures... Pel que es veu no passa res, perquè com tots sabem alguns pares deixen passar hores i hores als seus fills davant del televisor veient totes aquestes coses. No els preocupa gens ni mica si els seus fills tenen mals sons...
Doncs mireu-vos l’enllaç d’aquesta notícia de la BBC publicada pel diari 20 minutos que ens recomana l’Anna.
Ara tinc por de tenir mals sons només de pensar en aquest tipus de pares.

Gràcies Anna per participar i comentar.
Realment l'accessibilitat progressa adequadament?

L'accessibilitat dels contenidors d'escombreries


Avui, el meu company Josep M., durant una conversa m’ha fet adonar que no havia penjat una barrera arquitectònica que tenim a tots els carrers i que la patim no només les persones amb mobilitat reduïda sinó també les persones grans. Es tracta de la majoria de contenidors d’escombreries (tret dels de la recollida orgànica).

Solen ser de difícil obertura, pesen molt les tapes i les que s’accionen amb el peu poden desestabilitzar la persona.
En alguns pobles o ciutats ja s’estan soterrant i queden molt més baixos i estables.

Esperem que aviat no hàgim de parlar d’aquestes barreres al menys que quan en comprin de nous ho tinguin em compte.
Per cert, en aquesta fotografia si voleu jugar a endevinar en veure-ho diverses de barreres arquitectòniques.

LA CATOSFERA A GRANOLLERS



Avui m'han confirmat que el lloc on es celebrarà la Catosfera serà accessible!!!

BARRERES INVISIBLES

En un apunt del bloc hi vaig descriure els tipus de barreres que jo coneixia i ara he descobert (segurament vosaltres ja hi havíeu caigut) que n’hi ha un tipus molt subtil i sigil·losa i que tot i que segurament podria entrar dins l’apartat que l’Anna ens va mencionar (el social), prefereixo deixar-lo com a un més. És tracta de la barrera invisible, la pot veure poca gent però, hi és.

Feu memòria i penseu: ¿Quantes persones amb discapacitat física surten en un programa de televisió com a treballadors cara al públic sense estar emparats pel mobiliari? ¿Quants discapacitats físics surten fent anuncis d’empresaris/es? O fent anuncis com a persona normal dins la societat, espots que no parlin de discapacitats expressament, vull dir.

A vegades em pregunto si no hi ha periodistes, presentadors, empresaris, mags...
Curiós oi?
Avui medito el tema de les barreres invisibles, on estan, i la manera de trencar-les.
Què en penseu?

LA SUBTITULACIÓ DELS VÍDEOS


Si pensa poc en aquest tema si no s’està sensibilitzat amb la problemàtica que tenen les persones sordes.
Heu pensat la de vegades que han de veure la TV, el cinema o els vídeos com qui mira putxinel·lis?
El bloc FORA BARRERAS AUDITIVES ens ho explica.

UNA MANERA DE TRENCAR BARRERES

He trobat un pojecte molt interessant que serveix per trencar barreres, en aquest cas també les socials (de les que ens feia referència el comentari de l'Anna a l'apunt que us enllaço aquí).
No us perdeu les entrevistes al president de l'Associació de paraplègics i discapacitats físics de Lleida (ASPID).






Què són els Premis ASPID? Llegiu fent un clic aquí

"Varias normas de civismo se infringen a diario en el transporte"

Avui el diari 20 minutos publica una notícia que no ens ve gens de nou. La manca de civisme al transport públic. Res que no sapiguem però podeu ampliar la informació.
Incivisme, mala educació insensibilitat tot va a parar allà mateix.

QUÈ ÉS LA MINUSFERA?

L’Anna va ser la persona que em va engrescar a fer el primer bloc i des de les hores ençà, ja en gestiono tres i el quatre va en camí.

Al primer bloc ja vaig anar veient que seria un calaix de sastre, sempre m’ha agradat guardar coses desordenadament. A peu coix, és un pessic d’això, un pessic d’allò...

El segon, aquí present va néixer de la inquietud de millorar l’accessibilitat d’aquet món pel que hem de caminar o rodar i ho vaig fer sota la pregunta: L’accessibilitat progressa adequadament? Amb l’interrogant perquè vaig pensar que deixava una porta oberta a la participació.

Seguint el bloc de l’Anna vaig trobar el de’n Quim. Des del bloc d’en Quim vaig entrar en un lloc anomenat la MINISFERA i allà hi vaig trobar el bloc d’en Bep i altres blocaires que vaig seguint gairebé cada dia, també veig que molts van fer el primer intent i ho van deixar.

La curiositat m’ha portat a fer unes preguntes al Quim perquè m’expliqués com va sorgir la idea de crear o agrupar blocs dins aquesta “petita esfera” i mireu el que ha tingut l’amabilitat de contestar-me:

Quan li he preguntat quan va sorgir la idea de crear la Minusfera, m’ha dit que va ser tot dinant amb un amic, aquí us ho explica ell mateix. Hum, la flaire del dinar!

Tot dinant va sortir el tema de que jo era seguidor del seu bloc i que de vegades hi havia fet algun comentari. Ell va dir-me; per què no en fas un de bloc, és molt fàcil i senzill, tens coses a dir i és una bona manera de fer-ho. Vaig seguir el seu consell en una nit de dissabte. Vaig perdrem una mica perquè no sempre és senzill entrar en aquestes coses. I així va néixer el meu bloc.
Al dir-ho a amics meus va començar una espècie d’efecte multiplicador i aquí estem.

Vaig veure que hi havia gent que s’agrupava sota noms que acabaven en FERA, blogsfera, penedesfera, girosfera, etc.. i se'm va ocórrer que podíem dir-nos Minusfera. El nom és com tot, no va agradar a tothom. Però quan les opinions ja estaven en dança el nom ja feia dies que corria..

La idea de la MINUSFERA és que tothom digui el que vulgui, sent conscients de que els que ho fem som gent amb alguna discapacitat. Els blocs poden ser del que la gent decideixi, sense cap tipus de condicionant, i tampoc volem condicionar les maneres, les formes ni tant sols el llenguatge; que tothom escrigui amb la llengua que es senti més còmode.

Ah! La Minusfera no té cap propietari. No és de ningú, ni tampoc de cap organització. MIFAS i ASPID n'han impulsat una mica l'idea, però n'estan completament al marge. Han d'estar-hi

Costa que la gent hi participi? N’has fet gaire difusió?

Des de MIFAS van fer un curs per gent que volgués fer blocs. Va tenir bastant d’èxit i van sortir una desena de blocaires. Més tard vàrem fer una segona part, amb deu blocaires més i també la gent de Lleida, la gent d'ASPID van fer el mateix. De tota manera hi ha gent que forma part de la MINUSFERA sense ser-ne massa conscient. Jo els tinc a la llista, sempre que ells han dit que sí. Les persones del sector de la discapacitat som una mica desmanegats i no sempre volem fer pinya. Aquest n’és un exemple.
Hem de fer-ne més difusió, potser s’apuntaria més gent.

Fins on creus que podria arribar la Minusfera? O fins on t’agradaria que arribés?

No ho sé. No en tinc ni idea, no m’ho havia plantejat. Sovint trobo gent que seria magnífica que expliquessin les seves experiències a través d'un bloc. Però en general la gent no vol comprometre’s gaire, no vol saber res de coses que enganxin massa. Suposo que seria fantàstic que la MINUSFERA fos, acabés sent una mica un referent en el món de la discapacitat, que la gent que volgués treure el nas en el nostre gremi tingués present el que diem la gent que més o menys en formen part. Serà el que hagi de ser.

Creus que les persones amb mobilitat reduïda s’impliquen per millorar l’accessibilitat o prefereixen delegar les tasques les associacions?

Jo diria que la gent amb discapacitat, mobilitat reduïda en general està més mandrosa que mai. Adormida completament. Qui està despert, prefereix fer la guerra pel seu compte, sense tenir massa present l’entorn immediat. Les entitats associatives no tenen la credibilitat dels discapacitats preparats i que van per lliure. Una veritable llàstima. És general i no hi ha gaires excepcions. El sector, amb Internet o sense tenim ganes de molta cridòria però en el fons no tenim contundència. Així ens van les coses. La Minusfera pot ajudar a resoldre aquest problema? No ho sé, veig que la MINUSFERA no ha estat copiada per ningú enlloc. Mala senyal suposo. S’haurà de veure com avancen aquestes coses, però no sóc gaire optimista. Estem en un sector amb massa barraquetes...

Finalment m’agradaria dir que dins de la MINUSFERA hi ha gent que escriu molt bé i que té coses importants a dir. Hi ha mirades diferents, que busquen una mica la complicitat de la resta de la gent. Trenquen en general -tots els seus autors- la llàstima que altres els agradaria que féssim. En general diria que la gent ensenya el que vol ensenyar i ens diu com són i com volen ser. Està bé, Internet és un lloc fantàstic per canviar el món, començant -sovint- per un mateix.

En fi, més informació a
http://minusfera.blogspot.com/


Gràcies Quim per la teva explicació, ja tinc clar que és la MINUSFERA, ja saps que m‘hi vaig apuntar tan aviat com la vaig descobrir.
Espero de tot cor que aquest apunt al bloc serveixi perquè la idea vagi agradant i que cada cop en siguem més.
De moment que sapiguem, no té barreres arquitectòniques, al menys de les que trobem pel carrer.
Qui s'anima?

Universitat Oberta de Catalunya. UOC


La UOC és una gran oportunitat per estudiar, sobretot per a les persones de mobilitat reduïda. El sistema de treball és molt bó, tens tutors, comunicació en línia pel campus i pots triar entre un grapat d'estudis.

Us recomano que hi feu una volta i escolteu els seus apartats.





Aquí no hi ha barreras arquitectòniques!

La meva manera d'entendre els diferents tipus de barreres

Quan sentim parlar de barreres, de ben segur, que el primer que ens ve al cap és una vorera alta. Ho és, no us diré pas que no però, sapigueu que això només és la punta de l’iceberg.

Definicions ni ha moltes però jo en faré unes de ben casolanes:

Entenc com a barrera a tota trava que limiti els moviments o la integració a la societat a les persones amb algun tipus de disminució.

Entenc com a barrera arquitectònica a aquella que afecta a les persones amb problemes de deambulació (usuaris de cadires de rodes, crosses, bastons, caminadors...). Aquest tipus de barrera la podem trobar al carrer, als edificis, al transport.

Entenc com a barrera de comunicació a aquella que afecta a les persones que tenen problemes auditius (sordesa de diferents graus o total) que necessiten ajudes tècniques com pot ser la subtitulació en els actes públics, la TV, el cinema, el teatre, consultoris mèdics, hospitals o en alguns casos un interpret de llenguatge de signes...

Entenc com a barrera visual a aquella que afecta a les persones que tenen problemes de visió (ceguesa de diferents graus o total) que necessiten ajudes tècniques de tipus sonor, o tàctil. En aquest apartat també hi compto les barreres arquitectòniques que els hi dificulta poder circular sense perills per les ciutats (obstacles, manca de senyalització acústica en semàfors...) Aquestes barreres les trobem al carrer, al cinema, la TV...

Entenc per barrera psíquica aquella que dificulta a les persones amb problemes psíquics a participar d’actes que estarien dins les seves possibilitats (pocs espais condicionats, manca de personal d’ajuda... ) Aquestes barreres les podem trobar a qualsevol lloc, també hi compto les barreres arquitectòniques.

Entenc per barrera cívica (aquest nom me l’acabo d’inventar) aquella que no respecta els espais reservats per a persones amb mobilitat reduïda o visual (exemples usar els espais d’aparcaments reservats, parar o aparcar el cotxe en passos de vianants o sobre la vorera, tirar objectes al terra...)

La següent és una aportació que ha fet l'Anna i que m'ha semblat magnífica que quedés exposada aquí:
Barrera social. És aquella que, tot i no existir barreres de les abans esmentades dificulta la participació d’una persona amb discapacitat. Hi comptaríem aquí l’actitud, la predisposició, els prejudicis, la bona voluntat...
Espero que el que he escrit serveixi per comprendre millor el problema. També demano que si m’he deixat alguna cosa que creieu important m’ho feu saber.
He de dir-vos que jo treballo per les barreres arquitectòniques principalment.

TEATRE AUDITORI DE GRANOLLERS


Teatre auditori de Granollers i seients per a persones amb mobilitat reduïda.

No és ciència ficció, és un cas com un cabàs!

Una amiga, molt amiga ahir li va passar un cas que la va deixar garratibada. Us l’explicaré resumit.
Va convidar a una amiga i els seus familiars a conèixer el Teatre Auditori de Granollers, ja que ells són de Barcelona.
La meva amiga va obrir l’ordinador per fer les reserves en línia i no va saber quina butaca triar perquè la seva amiga té una disminució física que la impossibilita pujar escales i no volia equivocar-se. Així que, amb l’ordinador al davant i el telèfon a la mà va trucar a l'auditori a fi de que li aconsellesin quina fila podia ser la millor.

La primera senyoreta que va respondre al telèfon li va demanar si podia trucar un moment més tard, perquè la persona que ho sabia estava parlant per un altre telèfon. La meva amiga molt amablement va acceptar i va tornar a trucar.

Quan va tornar a trucar i va anar per explicar-li a l'altra senyoreta de que es tractava, ella li va contestar rapidament que ja sabia de que anava perquè ja li havien explicat. Va passar directament a l’explicació; li va dir que per poder fer ús dels seients per a persones amb discapacitat es tenia que portar un certificat metge, que eren les normes...

La meva amiga avui encara s’està estirant els cabells, no podia creure’s el que estava escoltant, em diu que van tenir una conversa una mica tivant però educada i que el malentès va venir per no sé quines raons d’un descompte per a “discapacitats” que ella no en tenia ni idea que existís i que tampoc en feia per tant cap demanda. Al final va quedar clar que només volia saber quina fila, butaca o el que fos li calia demanar perquè la seva amiga pogués anar al teatre.

Al final només la fila 8 té aquesta qualitat, però tot era molt complicat, hi havia dos espais buits per a usuaris de cadira de rodes (en el cas que ella portés la seva cadira) però els altres acompanyants no podien estar al seu costat (estava tot venut).

Evidentment se li van treure totes les ganes de portar als amics al teatre i la seva amiga diu que ara no hi aniria ni lligada.

Mireu la fotografia i digueu-me si amb tot aquests espai no es pot ampliar tota la fila per aquest ús? Reflexioneu com un teatre que fa quatre dies que està fet no s’hagi calculat millor.

Feu-ho per la meva amiga o per qualsevol persona que conegueu, quan aneu al teatre us hi fixeu i mireu quanta gent de la fila 8 no podria estar asseguda en un altre lloc. Potser si ho sabessin, deixarien que l’amiga de la meva amiga, veiés aquell dia la funció.

És solidari Granollers? Crec que sí però crec que els granollerins no estan informats de les barreres que encara hi han i no parlo només d’obres antigues...

Reflexionem, només així ens farem concients del que significa.

Un dia 8 de març dedicat

Sense oblidar el perquè es celebra el Dia de la Dona treballadora (enllaç Viquipèdia) enguany voldria dedicar el meu particular homenatge a:

Primer, a les dones-mares que al llarg de la seva vida tenen cura d’un/a fill/a amb algun tipus de discapacitat (i molt especialment aquelles dels anys 1950 que varen haver de fer-ho gairebé soles i d’amagat).
Tot i que tenir cura d’un/a fill/a amb discapacitat, una mare no ho considera feina─ ja que la fa amb amor─ si que és una tasca molt dura tant a nivell físic com psíquic i sense data de jubilació. Si a tot això hi sumem el treball fora de casa i les tasques pròpies del rol de dona a la llar, poc més em cal dir.

Segon, a les dones amb discapacitat que treballen tant per a elles mateixes com per ajudar a gent amb el mateix handicap, oferint la seva experiència en associacions o en solitari i que amb les seves revindicacions intenten aplanar el camí dels qui els vindran al darrera.

Des del bloc de l’accessibilitat faig una crida a la solidaritat a totes les persones (homes o dones) dels estaments públics a l’hora de dissenyar o arreglar les ciutats perquè pensin amb l'ara i el demà.
Conduir una cadira de rodes, anar amb un bastó (sigui per recolzar-s’hi o per orientar-se en cas de ceguesa) o amb qualsevol altre tipus d’ajuda tècnica, si que pot arribar a ser una carrera d’obstacles esgotadora.
Una altra crida aquest cop a la comprensió, a tots aquells que aparquen els seus cotxes en espais reservats per a persones amb mobilitat reduïda sense tenir-ne cap necessitat perquè potser una mare cerca aparcament per poder baixar en braços al seu fill/a.

“Posa’t al seu lloc encara que sigui per uns moments” seria la meva campanya solidaria.

Feliç dia!