D’haver nascut dona n’estic orgullosa, de ser discapacitada física francament hagués preferit no ser-ho. Quan reflexiono em pregunto si tot hauria estat millor sense aquest handicap. I em dic que no ho sé, potser no seria com sóc ara. Això sí, si pogués tornar a néixer diria: discapacitat mai més!
Una es pot preguntar moltes coses, i es pot acceptar tal com és però, mai s’ha de mentir a si mateixa.
Discapacitat física i dona és senyal d’eterna superació, de molt d’esforç, de qualsevol cosa multiplicada per un exponent que a vegades pot ser molt alt. De cap de les maneres vull entrar dins una guerra de sexes. Res més lluny però, no podem negar que la dona té sempre el rol més gran (família, tasques de la llar...) que la majoria del homes. Hi deixo el tema aquí tancat.
Si creiem que actualment amb una discapacitat física és difícil accedir al món laboral, doncs, creieu-me que ho era molt més fa gairebé trenta anys enrere ─sembla molt de temps però, és només una bufada─.
Quan anaves porta per porta a cercar feina et miraven de cap a peus deixant-te clavats els ulls a les cames.
Costava temps oblidar aquella mirada grisa, que sobresortia pel damunt de les ulleres de mitja lluna que portava el funcionari, quan li anaves a deixar el currículum. Amb el cap cot marxaves després d’entregar els papers com si t’hagués de perdonar la vida.
Eren temps que calia amagar tant com es podia la discapacitat física, maquillar el caminar i baixar les faldilles fins el punt just que dissimulés la mancança o coixesa. Això, les que teníem la sort de caminar més o menys, les que duien ajudes del tipus cadira de rodes o crossa, no sé pas com s’ho devien fer.
L’astúcia s’avivava i algunes de nosaltres teníem les nostres tècniques: estudiàvem primer el camí, procuràvem entrar als lloc junt amb altra gent i preferíem parlar per les guixetes per on el funcionari veia només part de la persona.
─Alguna cosa per al·legar? Et deia el treballador del departament de personal al deixar el currículum, i tu deies:
──No!, a veu baixa i amb un rau-rau per dins
Un cop i, dos i tres. Una empresa i, dues i tres... I res, no et cridaven i no entenies perquè doncs t’havies assabentat que la feina li havien donat a una altra persona molt menys capacitada pel lloc al que tu concursaves...
Callaves, no hi havia una altra opció, perquè si protestaves et deien que a la propera ja no tindries opció. Valia més no dir res i esperar a la propera convocatòria si havies optat per una feina pública.
Sóc conscient que les coses han de millorar i molt encara per al nostre col·lectiu però, vull donar les gràcies a tots aquells que em van precedir per haver estat treballant per a nosaltres, sobretot perquè tinguéssim llocs de treball millors que els seus. Jo era molt jove però, els recordo fent manifestacions al mig de la Plaça Catalunya demanant un treball digne i uns llocs més accessibles.
Ara sóc jo la que intento posar el meu granet de sorra pensant que potser algun dia servirà pels que venen al meu darrera. No m’assec a cap plaça però intento sensibilitzar al que em llegeix perquè crec que no ens podem acomodar, darrera nostra vindran potser uns que pensaran en nosaltres i el que hem fet. De totes maneres veure com treballa la gent de la federació ECOM i l’associació APPCAT, MIFAS, ADFO o MASBA a les que els hi vaig seguint les activitats em dóna tranquil·litat.
Malauradament la discapacitat física no desapareixerà mai (per problemes de salut, per accident, per vellesa..) i si tots, tant no discapacitats físics com discapacitats físics en som conscients, de ben segur tot canviarà i realment llavors tothom estarà integrat.
Cal recordar aquella cançó que diu: las obras quedan i la gente se va...
Si llegeixes això i ets arquitecte, tècnic en construcció, dissenyador, constructor, persona sensibilitzada o no amb el tema, espero que al menys l’escrit et faci reflexionar i pensis una mica en nosaltres. T’estarem molt agraïts.
Una es pot preguntar moltes coses, i es pot acceptar tal com és però, mai s’ha de mentir a si mateixa.
Discapacitat física i dona és senyal d’eterna superació, de molt d’esforç, de qualsevol cosa multiplicada per un exponent que a vegades pot ser molt alt. De cap de les maneres vull entrar dins una guerra de sexes. Res més lluny però, no podem negar que la dona té sempre el rol més gran (família, tasques de la llar...) que la majoria del homes. Hi deixo el tema aquí tancat.
Si creiem que actualment amb una discapacitat física és difícil accedir al món laboral, doncs, creieu-me que ho era molt més fa gairebé trenta anys enrere ─sembla molt de temps però, és només una bufada─.
Quan anaves porta per porta a cercar feina et miraven de cap a peus deixant-te clavats els ulls a les cames.
Costava temps oblidar aquella mirada grisa, que sobresortia pel damunt de les ulleres de mitja lluna que portava el funcionari, quan li anaves a deixar el currículum. Amb el cap cot marxaves després d’entregar els papers com si t’hagués de perdonar la vida.
Eren temps que calia amagar tant com es podia la discapacitat física, maquillar el caminar i baixar les faldilles fins el punt just que dissimulés la mancança o coixesa. Això, les que teníem la sort de caminar més o menys, les que duien ajudes del tipus cadira de rodes o crossa, no sé pas com s’ho devien fer.
L’astúcia s’avivava i algunes de nosaltres teníem les nostres tècniques: estudiàvem primer el camí, procuràvem entrar als lloc junt amb altra gent i preferíem parlar per les guixetes per on el funcionari veia només part de la persona.
─Alguna cosa per al·legar? Et deia el treballador del departament de personal al deixar el currículum, i tu deies:
──No!, a veu baixa i amb un rau-rau per dins
Un cop i, dos i tres. Una empresa i, dues i tres... I res, no et cridaven i no entenies perquè doncs t’havies assabentat que la feina li havien donat a una altra persona molt menys capacitada pel lloc al que tu concursaves...
Callaves, no hi havia una altra opció, perquè si protestaves et deien que a la propera ja no tindries opció. Valia més no dir res i esperar a la propera convocatòria si havies optat per una feina pública.
Sóc conscient que les coses han de millorar i molt encara per al nostre col·lectiu però, vull donar les gràcies a tots aquells que em van precedir per haver estat treballant per a nosaltres, sobretot perquè tinguéssim llocs de treball millors que els seus. Jo era molt jove però, els recordo fent manifestacions al mig de la Plaça Catalunya demanant un treball digne i uns llocs més accessibles.
Ara sóc jo la que intento posar el meu granet de sorra pensant que potser algun dia servirà pels que venen al meu darrera. No m’assec a cap plaça però intento sensibilitzar al que em llegeix perquè crec que no ens podem acomodar, darrera nostra vindran potser uns que pensaran en nosaltres i el que hem fet. De totes maneres veure com treballa la gent de la federació ECOM i l’associació APPCAT, MIFAS, ADFO o MASBA a les que els hi vaig seguint les activitats em dóna tranquil·litat.
Malauradament la discapacitat física no desapareixerà mai (per problemes de salut, per accident, per vellesa..) i si tots, tant no discapacitats físics com discapacitats físics en som conscients, de ben segur tot canviarà i realment llavors tothom estarà integrat.
Cal recordar aquella cançó que diu: las obras quedan i la gente se va...
Si llegeixes això i ets arquitecte, tècnic en construcció, dissenyador, constructor, persona sensibilitzada o no amb el tema, espero que al menys l’escrit et faci reflexionar i pensis una mica en nosaltres. T’estarem molt agraïts.
Aquest escrit està dedicat a la Judith, una dona amb un cor molt gran, que un dia em va dir que perquè no escrivia algun post sobre aquest tema.
2 comentaris:
A veure. Primer felicitar-vos. Segon, i encara que quedi una mica antipàtic, us hauríeu deposar d'acord sobre si és bloc o blog. De moment bloc no ho fa servir ningú, perquè a més crea ambigüitats.
Endavant!
Gràcies per la visita!
Jo abans de decicir si fer servir bloc o blog vaig consultar TERMCAT.
Publica un comentari a l'entrada